Els mites sobre les altes capacitats intel·lectuals

Les altes capacitats intel·lectuals (ACI) continuen envoltades de nombrosos mites que poden dificultar la seva identificació, comprensió i atenció adequada.

És cert que sempre obtenen bones notes? No necessiten ajuda perquè són molt intel·ligents? Han de demostrar contínuament el que saben? Totes les persones amb altes capacitats són iguals?

Al llarg d’aquest article revisem algunes de les creences més esteses sobre les altes capacitats i les contrastem amb l'evidència científica, la investigació disponible i l'experiència d'ACTEF.

1. Mite: Les persones amb altes capacitats intel·lectual sempre treuen bones notes

Fals: tenir altes capacitats intel·lectual no garanteix un rendiment acadèmic elevat.

La capacitat intel·lectual indica un potencial, però aquest potencial no es tradueix automàticament en bones qualificacions. El rendiment escolar depèn també de factors com la motivació, els hàbits d'estudi, la resposta educativa, el benestar emocional, les dificultats específiques d'aprenentatge, el context familiar i social o el grau de repte que troba l'estudiant.

La revisió realitzada per Marta Vega Díaz i Higinio González García (2023) sobre dificultats acadèmiques en alumnes amb altes capacitats parteix precisament d'aquesta idea: una alta capacitat cognitiva no és sinònim d'un rendiment acadèmic satisfactori.

Bones notes i altes capacitats intel·lectual no són el mateix

Algunes persones amb altes capacitatsintel·lectual obtenen excel·lents resultats acadèmics. Altres presenten un rendiment irregular i algunes poden arribar a mostrar un rendiment clarament inferior al que es podria esperar de les seves capacitats.

Això pot passar per motius molt diferents.

Un alumne o una alumna pot haver après durant anys amb molt poc esforç i arribar a cursos superiors sense haver desenvolupat prou hàbits d'estudi, planificació o estratègies per enfrontar-se a una dificultat real.

Un altre pot perdre progressivament la motivació si les tasques li resulten massa repetitives o poc estimulants.

També hi pot haver dificultats emocionals, socials, atencionals o específiques d'aprenentatge que interfereixin en el seu rendiment.

Per això, davant d'unes males notes, no hauríem de concloure automàticament:

"Llavors no pot tenir altes capacitats."

El rendiment és només una part de la informació

Les qualificacions indiquen com està responent un alumne o una alumna a determinades demandes escolars en un moment concret, però no constitueixen una mesura directa de la seva capacitat intel·lectual.

De fet, usar exclusivament el bon rendiment com a criteri per detectar altes capacitats pot fer que quedin fora precisament aquells alumnes el potencial dels quals no s'està manifestant adequadament a l'escola.

Una revisió sistemàtica recent sobre els mites que persisteixen entre el professorat assenyala que l'associació entre altes capacitats i alt rendiment acadèmic continua sent una de les creences errònies més freqüents.

Quan capacitat i rendiment no coincideixen

Una diferència important entre el que un alumne o una alumna podria fer i el que finalment mostra en el seu rendiment mereix ser compresa, no utilitzada per qüestionar automàticament la seva capacitat.

La pregunta no hauria de ser només:

«Quina nota obté?»

També convé preguntar-se:

Com aprèn?
Com raona?
Què passa quan troba un veritable repte?
Té estratègies per estudiar quan alguna cosa deixa de resultar-li fàcil?
Hi ha cap dificultat que estigui interferint en el seu rendiment?

Idea clau

Les altes capacitats parlen de potencial; les notes reflecteixen només una part de com aquest potencial s'està manifestant en un context concret.

Torna a l’inici

2. Mite: Si és tan intel·ligent, no necessita ajuda

Fals: tenir una capacitat intel·lectual elevada no elimina la necessitat de suport, orientació o acompanyament.

Les persones amb altes capacitats també necessiten aprendre, equivocar-se, desenvolupar estratègies, demanar ajuda i afrontar situacions que encara no saben resoldre. La capacitat pot facilitar determinats aprenentatges, però no substitueix l’experiència, l’ensenyament ni l’acompanyament dels adults.

Capacitat no significa autonomia absoluta

Un nen o una nena pot comprendre idees molt complexes i, alhora, necessitar ajuda per organitzar-se, gestionar la frustració, resoldre un conflicte, adquirir hàbits d'estudi o comprendre determinades situacions socials.

De la mateixa manera, pot mostrar una gran facilitat en algunes àrees i tenir dificultats concretes en d'altres.

Per això, interpretar les altes capacitats com una mena d'autosuficiència pot portar a deixar sense resposta necessitats reals.

També necessiten una resposta educativa

La idea que "com pot, ja aprendrà sol" pot provocar que l'alumne amb altes capacitats rebi menys atenció precisament perquè sembla desenvolupar-se bé.

No obstant això, la normativa i les guies educatives espanyoles consideren l'alumne amb altes capacitats dins l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu i plantegen la necessitat d'una resposta ajustada a les seves característiques.

A la guia de Gloria María Reche Morales, publicada per la Conselleria d'Educació de la Regió de Múrcia, s'insisteix que la identificació ha d'anar acompanyada d'una resposta educativa que permeti desenvolupar les capacitats i atendre les necessitats de l'alumne, no simplement constatar que posseeix un potencial elevat.

Demanar ajuda també s'aprèn

Hi ha alumnes que durant anys han pogut resoldre moltes tasques gairebé sense ajuda. Quan apareix una dificultat real, poden no estar acostumats a:

Preguntar, acceptar una explicació, provar una altra estratègia o reconèixer que encara no saben fer alguna cosa.

Si a més a més l'entorn els transmet que « són molt intel·ligents» i que haurien de poder resoldre-ho sols, demanar ajuda pot arribar a viure’s com un senyal de fracàs.

Però passa justament el contrari:

Saber quan necessitem ajuda també forma part d'aprendre.

El suport no limita la seva autonomia

Ajudar no vol dir resoldre per ells ni reduir el nivell d'exigència.

L'objectiu és proporcionar les eines, el repte i l'acompanyament necessaris perquè progressivament puguin fer per si mateixos allò que encara no poden fer sols.

Des d’ACTEF aquesta idea forma part del treball habitual amb alumnes, famílies i centres educatius: comprendre les necessitats concretes de cada persona i ajustar l'acompanyament, en comptes d'assumir que una elevada capacitat intel·lectual elimina la necessitat de suport.

Tenir ACI no significa necessitar menys educació; significa necessitar una educació ajustada a com aprèn i es desenvolupa cada persona.

3. Mite: Tenir altes capacitats significa saber-ho tot

Fals. Tenir altes capacitats no significa tenir més coneixements sobre qualsevol tema ni saber sempre la resposta.

Les altes capacitats fan referència a un potencial elevat per aprendre, raonar, relacionar informació o resoldre determinats problemes, però el coneixement encara depèn de l'experiència, l'educació, les oportunitats d'aprenentatge i l'interès de cada persona.

Un nen o una nena amb altes capacitats pot comprendre amb rapidesa un concepte complex i, alhora, desconèixer completament un altre tema que mai ha estudiat.

Capacitat i coneixement no són el mateix

Aquesta diferència és important.

Tenir una elevada capacitat per aprendre pot facilitar l'adquisició de coneixements, però ningú neix sabent, i les persones amb altes capacitats necessiten explicacions, pràctica, experiències i oportunitats d'aprenentatge com qualsevol altra persona.

La guia de Gloria María Reche Morales, publicada per la Conselleria d'Educació de la Regió de Múrcia, insisteix precisament que les altes capacitats s'han d'entendre des d'una perspectiva àmplia i que la seva identificació ha d'anar acompanyada d'una resposta educativa ajustada; no es tracta d'alumnes que ja posseeixen tots els aprenentatges que necessiten.

Tampoc no han d'encertar sempre

L'expectativa que una persona amb altes capacitats hauria de conèixer totes les respostes pot generar una pressió important.

Quan escolta contínuament:

"Com no ho saps tu?"
Però si ets tan intel·ligent...
"Pensava que això ho sabries."

Pot començar a interpretar el fet de no saber alguna cosa com un fracàs o fins i tot evitar participar quan no està completament segura de la resposta.

Això pot ser especialment perjudicial perquè aprendre implica precisament trobar-se amb coses que encara no sabem.

No saber alguna cosa no posa en dubte unes altes capacitats; és simplement el punt de partida d'un nou aprenentatge.

Poden tenir fortaleses molt diferents

A més, les altes capacitats no es manifesten necessàriament de forma homogènia.

Una persona pot mostrar una capacitat extraordinària en matemàtiques, llenguatge, raonament espacial, creativitat o determinades àrees i presentar un desenvolupament molt més ordinari en d'altres.

Per això tampoc és adequat esperar que destaqui en totes les assignatures o que respongui amb la mateixa facilitat davant qualsevol tipus de tasca.

Necessiten trobar-se també amb el que no saben

Si un alumne o una alumna passa gran part de la seva escolaritat responent només a qüestions que ja domina, pot estar obtenint bons resultats sense disposar de prou oportunitats per experimentar el veritable procés d'aprendre.

També necessita trobar-se amb preguntes la resposta de les quals desconeix, els problemes que requereixen diversos intents i situacions en què ha de demanar ajuda, revisar una estratègia o aprendre d'un error.

Tenir altes capacitats no significa saber-ho tot; significa tenir un potencial que també necessita oportunitats per desenvolupar-se.

Torna a l’inici

4. Mite: Si té altes capacitats, ho ha de demostrar constantment

Fals. Tenir altes capacitats no obliga a rendir sempre al màxim, encertar contínuament ni destacar en tot moment.

Una persona amb altes capacitats pot mostrar un potencial elevat i, alhora, cansar-se, equivocar-se, necessitar ajuda, tenir dies de menor rendiment o simplement no voler estar demostrant constantment allò de què és capaç.

La idea que ha de «demostrar» les seves capacitats una vegada i una altra pot generar una pressió innecessària, especialment quan l'entorn transmet missatges com:

"Si realment tens altes capacitats, hauries de treure millors notes."
"Això t'hauria de resultar fàcil."
"A veure si demostres el que saps"
"Tan intel·ligent com ets, podries fer-ho molt millor."

La capacitat no ha de convertir-se en una obligació

Quan una persona sent que el seu valor depèn de rendir d'acord amb les expectatives que altres tenen sobre ella, pot aparèixer autoexigència, por a l'error o inseguretat davant de les dificultats.

Això connecta amb els treballs de Sylvia Sastre-Riba, Eduardo Fonseca-Pedrero i Javier Ortuño-Sierra, que mostren que dins de l’alumnat amb altes capacitats existeixen perfils diferents de perfeccionisme i que les formes menys adaptatives poden estar relacionades amb la discrepància entre els estàndards personals i la percepció de no assolir-los. No totes les persones amb ACI són perfeccionistes, però la pressió per complir expectatives pot ser rellevant en alguns casos.

També tenen dret a no saber, no destacar i equivocar-se

Tenir altes capacitats no significa que una persona hagi de ser sempre:

La que respon primer,
la que obté la millor nota,
la que resol el problema més difícil,
la que ajuda als altres
o la que mai necessita suport.

Un nen, una nena o un adolescent necessita poder enfrontar-se a situacions en les quals no coneix la resposta, necessita temps, s'equivoca o demana ajuda sense sentir que això posa en dubte les seves capacitats.

Una dificultat no invalida una capacitat.

El rendiment pot variar segons el moment i el context

Les capacitats no es manifesten de manera idèntica en totes les situacions.

L'interès per la tasca, la motivació, el nivell de repte, el cansament, l'estat emocional o el context poden influir en el que una persona mostra en un moment concret.

Per això, un resultat puntual no hauria d'utilitzar-se com a una mena d'examen permanent per decidir si algú “mereix” o no la consideració de persona amb altes capacitats.

Les altes capacitats no són una actuació

Des d'ACTEF considerem especialment important evitar que nens i adolescents construeixin la seva identitat al voltant de l'obligació de demostrar constantment que són intel·ligents.

Les seves capacitats formen part de qui són, però no determinen tot el seu valor ni haurien de convertir-se en una exigència permanent de rendiment.

Tenir altes capacitats no significa haver de demostrar-ho cada dia; significa disposar d'un potencial que també necessita espai per aprendre, equivocar-se i desenvolupar-se.

5. Mite: Les altes capacitats són només tenir un CI molt alt

Fals. A les Illes Balears, la identificació de les altes capacitats intel·lectual no es basa únicament en obtenir un determinat quocient intel·lectual.

El Protocol d’identificació i avaluació de l’alumnat d'altes capacitats intel·lectuals en centres escolars, elaborat per Rosabel Rodríguez Rodríguez, Georgina Rabassa, Rocío Salas i Aurelia Pardo des de la Universitat de les Illes Balears, planteja una avaluació del perfil d’aptituds intel·lectuals, seguint els criteris desenvolupats per Antoni Castelló i Concepció Batlle.

No se cerca només una puntuació global

El model utilitzat permet analitzar diferents recursos intel·lectuals, entre ells el raonament verbal, numèric, lògic i espacial, la memòria i la creativitat.

L'important, per tant, no és només saber "quin CI té", sinó observar com es distribueixen les capacitats i quin perfil configura aquesta combinació d’aptituds.

En investigacions realitzades per ACTEF seguint el protocol de la UIB s'han utilitzat precisament bateries d’aptituds, escales d'intel·ligència i proves de creativitat, aplicant com a criteri d'identificació el model de Castelló i Batlle recollit al protocol balear.

Diferents perfils d'altes capacitats intel·lectuals.

El protocol emprat a Illes Balears permet identificar diferents perfils d'ACI, per la qual cosa no totes les persones presenten la mateixa configuració intel·lectual.

Entre ells trobem:

  • Precocitat intel·lectual: apareix quan, durant el desenvolupament, un nen o una nena mostra determinades capacitats a un nivell més avançat de l'esperat per a la seva edat. La precocitat té un caràcter evolutiu i no s'ha de confondre automàticament amb un perfil estable de superdotació o talent.
  • Talent simple: es produeix quan hi ha un rendiment molt elevat en una aptitud intel·lectual concreta. En el model de Castelló i Batlle es pren com a referència un percentil molt alt en aquesta aptitud específica.
  • Talents múltiples o complexos: apareixen quan destaquen conjuntament diverses aptituds. El protocol preveu diferents combinacions que poden donar lloc a perfils talentosos diferents.
  • Superdotació: es caracteritza per un perfil elevat i relativament equilibrat en el conjunt de les aptituds intel·lectuals considerades. En el protocol d'Illes Balears, seguint els criteris de Castelló i Batlle, s'usa com a referència un percentil superior a 75 en totes les aptituds avaluades.

Per tant, tenir altes capacitats intel·lectuals no significa necessàriament presentar un perfil de superdotació. Una persona pot tenir altes capacitats per presentar un talent específic o una determinada combinació de talents, i durant determinades edats pot identificar-se un perfil de precocitat intel·lectual.

Això explica per què dues persones identificades amb altes capacitats poden presentar perfils molt diferents entre si, amb fortaleses i necessitats també diferents.

Les altes capacitats no responen a un únic perfil ni s'expliquen mitjançant una sola puntuació: cal conèixer com es configuren les diferents aptituds de cada persona.

Una persona pot tenir altes capacitats sense un CI de 130

El model que sustenta el protocol balear no estableix com a criteri general que calgui obtenir un CI igual o superior a 130 en una única prova d'intel·ligència. La identificació es basa en la configuració de diferents aptituds i en els criteris corresponents al perfil de superdotació o talent.

Per això, reduir les altes capacitats a la fórmula «CI ≥ 130» no reflecteix correctament el model d'identificació emprat a les Illes Balears.

En altes capacitats intel·lectual importa el perfil intel·lectual, no tan sols una xifra global.

Identificar per comprendre, no per obtenir una etiqueta

La finalitat del procés d'identificació és poder reconèixer l'alumne amb precisió i disposar d'informació que permeti oferir una resposta educativa ajustada a les seves necessitats, característiques i capacitats.

L'avaluació, per tant, no hauria d'acabar en una xifra. Hauria de permetre respondre preguntes com:

On són les seves principals fortaleses?
Presenta un perfil general de superdotació o un talent específic?
Com es combinen les seves diferents aptituds?
Quines necessitats educatives es deriven d'aquest perfil?

Les altes capacitats intel·lectual no es mesuren amb un únic nombre: s'identifiquen analitzant un perfil de capacitats.

Torna a l’inici

6. Mite: Totes les persones amb altes capacitats intel·lectual són iguals

Fals. Les altes capacitats intel·lectual poden manifestar-se de formes molt diferents d'una persona a una altra.

No existeix un únic perfil de nen, nena, adolescent o adult amb altes capacitats. Dues persones poden presentar un potencial intel·lectual elevat i, tanmateix, diferir enormement en les seves fortaleses, interessos, creativitat, forma d'aprendre, personalitat, motivació, relacions socials o manera d'afrontar les dificultats.

Precisament per això, intentar reconèixer les altes capacitats buscant un únic “tipus” de persona pot fer que molts perfils passin desapercebuts.

Hi ha perfils intel·lectuals diferents

El model d’Antoni Castelló i Concepció Batlle, utilitzat com a referència en el Protocol d'identificació d'Illes Balears, diferencia entre diferents perfils de superdotació i talent segons com es combinen les aptituds intel·lectuals.

Una persona pot presentar un perfil elevat i equilibrat en diverses aptituds, mentre que una altra pot destacar especialment en l'àmbit verbal, matemàtic, espacial, creatiu o altres combinacions.

En les valoracions realitzades per ACTEF seguint aquest model s'analitzen precisament diferents aptituds i no únicament una puntuació global.

Per tant, tenir altes capacitats intel·lectual no significa tenir exactament les mateixes fortaleses que una altra persona amb altes capacitats.

Tampoc tenen la mateixa personalitat

Les altes capacitats no determinen com serà una persona.

Podem trobar nens, nenes i adolescents molt extravertits i altres més reservats; persones molt organitzades i d'altres amb dificultats per planificar-se; algunes amb una enorme curiositat per molts àmbits i altres amb interessos molt específics.

També pot variar la forma en què es relacionen, el grau d'autonomia, la resposta davant de l'error o la manera d'expressar les seves emocions.

Per això no hauríem d'esperar que tots siguin:

Curiosos de la mateixa manera, molt sensibles, perfeccionistes, excel·lents estudiants, grans lectors o especialment madurs.

Aquestes característiques poden aparèixer en algunes persones, però cap defineix per si sola les altes capacitats.

El context també influeix

Una mateixa persona pot mostrar les seves capacitats de forma diferent depenent de l'entorn.

Pot participar molt quan troba un tema que li interessa i passar pràcticament desapercebuda en un altre context. Pot sentir-se segura en un grup i ocultar les seves capacitats en un altre. Fins i tot pot obtenir resultats molt diferents depenent de les oportunitats d'aprenentatge que trobi.

Això vol dir que allò que observem no depèn només de la capacitat, sinó també de les experiències, les relacions, les expectatives i les oportunitats que ofereix l'entorn.

Les dificultats també poden conviure amb les altes capacitats intel·lectual.

Tampoc totes les persones amb altes capacitats tenen les mateixes necessitats.

Les altes capacitats intel·lectual poden coexistir amb dificultats específiques d'aprenentatge, problemes d'atenció o altres necessitats educatives o personals. A vegades aquestes dificultats fan menys visibles les capacitats i, en d'altres, les pròpies capacitats permeten compensar-les durant força temps.

Per això, una dificultat no hauria d'utilitzar-se com a argument per descartar automàticament unes altes capacitats.

No existeix una única manera de tenir altes capacitats intel·lectual: hi ha una gran diversitat de perfils, persones i formes de desenvolupar-les.
Comprendre aquesta diversitat és fonamental per abandonar els estereotips i començar a mirar a cada persona pel que realment és, no pel que esperem que sigui.

7. Mite: Sempre aprenen de pressa i tot els resulta fàcil

Fals. Les ACI no signifiquen que tots els aprenentatges siguin ràpids, senzills o automàtics.

Algunes persones amb altes capacitats intel·lectual poden comprendre determinats continguts amb gran rapidesa o necessitar menys repetició per adquirir-los. Però això no passa necessàriament en totes les àrees, en tots els moments ni davant de qualsevol tipus de tasca.

A més, aprendre de pressa no és el mateix que aprendre sense esforç.

Poden tenir ritmes diferents segons la tasca

Una persona pot entendre molt aviat una idea abstracta i, tanmateix, necessitar més temps per organitzar un treball, memoritzar determinats continguts, escriure amb claredat, automatitzar un procediment o enfrontar-se a una tasca que no li interessa.

També pot passar que destaqui especialment en unes àrees i no en altres.

Per això, esperar que una persona amb altes capacitats aprengui sempre “a la primera” pot generar una imatge poc realista de com funciona.

Quan alguna cosa deixa de resultar fàcil

En alguns casos, especialment si durant anys moltes tasques han resultat senzilles, pot ocórrer que l'alumne o l'alumna hagi tingut poques oportunitats per desenvolupar estratègies davant la dificultat.

Quan apareix per primera vegada un aprenentatge que exigeix esforç sostingut, pot trobar-se amb una situació nova:

Haver de practicar, equivocar-se, repetir, demanar ajuda o canviar d'estratègia.

Això no vol dir que hagi perdut les seves capacitats.

Vol dir que, per fi, s'està enfrontant a una cosa que realment necessita aprendre.

La rapidesa també pot ocultar necessitats

Si un alumne o una alumna acaba moltes tasques abans que els seus companys, podem interpretar que tot va bé.

Però acabar aviat no sempre vol dir estar aprenent més.

Pot significar que la tasca ja està dominada i que necessita major profunditat, complexitat o un repte diferent, en comptes de més exercicis del mateix tipus.

Per això, el ritme d'execució no hauria de ser l'únic indicador per valorar si la resposta educativa és adequada.

Aprendre de pressa no significa no necessitar reptes; precisament pot significar necessitar altres reptes.

També poden aparèixer dificultats reals

Les altes capacitats intel·lectual poden coexistir amb dificultats específiques d'aprenentatge, problemes atencionals, dificultats de planificació o altres necessitats.

En aquests casos es pot produir una situació aparentment contradictòria: una persona mostra un raonament molt avançat en alguns àmbits i, alhora, troba grans dificultats en determinades tasques escolars.

Una cosa no invalida l'altra.

Aprendre també significa enfrontar-se al difícil

Un desenvolupament adequat no consisteix a aconseguir que tot sigui fàcil.

També implica aprendre a tolerar la frustració, mantenir l'esforç, equivocar-se, revisar el realitzat i perseverar quan una solució no apareix immediatament.

8. Mite: Tenen problemes per relacionar-se

Fals: tenir altes capacitats no implica tenir dificultats socials ni estar més mal adaptat.

Hi ha un estereotip força estès que presenta a les persones amb altes capacitats com a solitàries, aïllades, poc hàbils socialment o amb dificultats per relacionar-se. De tota manera, la investigació no dona suport a la idea que les altes capacitats provoquin per si mateixes una pitjor adaptació social.

De fet, Àfrica Borges, Carmen Hernández-Jorge i Elena Rodríguez-Naveiras van trobar que l'alumne amb altes capacitats no presentava, de forma general, pitjors nivells d'adaptació personal, social o escolar que altres alumnes. El seu treball es va plantejar precisament com a evidència contra el mite de la inadaptació.

No existeix un únic perfil social

Algunes persones amb altes capacitats són molt sociables; d'altres són més reservades, i algunes d'aquestes tenen grups amplis i d'altres prefereixen relacions més profundes amb poques persones.

Això no és diferent del que passa a la població general.

Els estudis de Pablo Hernández-Lastiri, Àfrica Borges i María Cadenas sobre interacció social mostren precisament que dins de l’alumnat amb altes capacitats hi ha perfils socials diferents, per la qual cosa no es pot parlar d'una única manera de relacionar-se.

Sentir-se diferent no és el mateix que no saber relacionar-se

Aquí convé fer una distinció important.

Un nen, nena o adolescent pot tenir bones habilitats socials i, tot i així, sentir que no troba fàcilment persones amb les quals compartir determinats interessos, formes de pensar, sentit de l'humor o nivell de profunditat en les converses.

En aquests casos, la dificultat no està necessàriament en saber relacionar-se, sinó en trobar espais on existeixi prou afinitat.

Per això una persona pot relacionar-se correctament amb els seus companys i, alhora, expressar:

"Tinc amics, però sento que no puc parlar amb ells d'algunes coses."

L'edat no és l'únic criteri d'afinitat

Durant la infància i l'adolescència, les relacions solen organitzar-se principalment per edat cronològica, però els interessos o determinades formes de raonament poden no coincidir sempre amb els dels companys de la mateixa edat.

Això pot fer que algunes persones amb altes capacitats se sentin més còmodes compartint determinades activitats amb companys d’edats diferents o amb persones que tenen interessos semblants.

Però això no significa que hagin de relacionar-se exclusivament amb altres persones amb altes capacitats.

L'important és disposar d'oportunitats diverses per establir relacions significatives.

El context pot facilitar o dificultar les relacions

Com passa amb qualsevol persona, l'entorn influeix molt.

Sentir-se acceptat, poder expressar els propis interessos, no haver d'amagar contínuament una part d'un mateix i trobar persones amb les quals compartir experiències pot afavorir el sentiment de pertinença.

Per contra, les burles, el rebuig, l'aïllament o la sensació continuada de no encaixar poden generar malestar, independentment que existeixi o no una alta capacitat.

A ACTEF observem precisament la importància d'oferir espais de trobada entre iguals i activitats compartides, no perquè les persones amb altes capacitats siguin incapaces de relacionar-se fora d'ells, sinó perquè tenir també oportunitats de trobar afinitats pot resultar molt positiu.

Tenir altes capacitats intel·lectuals no significa tenir problemes per relacionar-se. Com qualsevol persona, pot necessitar trobar contextos i relacions en els quals sentir-se compresa, acceptada i poder ser ella mateixa.

Torna a l’inici

9. Mite: Són emocionalment més immadurs o més problemàtics

Fals: tenir ACI no implica ser emocionalment immadur, inestable o tenir més problemes de conducta.

Aquest mite sol aparèixer quan s'interpreta una reacció emocional intensa, una frustració, una dificultat per encaixar o una conducta determinada com a conseqüència directa de les altes capacitats, però no existeix un únic perfil emocional associat a les ACI.

Les persones amb altes capacitats poden presentar formes molt diferents de sentir, expressar-se i relacionar-se, igual que passa a la resta de la població.

La investigació d'Àfrica Borges, Carmen Hernández-Jorge i Elena Rodríguez-Naveiras tampoc dona suport a la idea d'una inadaptació general associada a les altes capacitats: van trobar que aquest alumnat no presentava necessàriament una pitjor adaptació personal, social o escolar.

Una gran capacitat intel·lectual no significa més maduresa emocional

Aquí hi ha una confusió freqüent en sentit contrari.

Quan un nen o una nena utilitza un vocabulari avançat, raona sobre qüestions complexes o manté converses que semblen pròpies de gent gran, podem esperar que també gestioni les seves emocions com algú de més edat.

Però encara és un nen o una nena de la seva edat.

Pot entendre perfectament per què una situació ha passat i, al mateix temps, no disposar encara de les eines emocionals necessàries per gestionar la frustració, la por o la decepció que aquesta situació li provoca.

Això no vol dir que sigui emocionalment immadur.

Vol dir que el desenvolupament intel·lectual i el desenvolupament emocional no tenen per què avançar exactament al mateix ritme.

La dissincronia no significa «tenir diverses edats»

El concepte de dissincronia, desenvolupat per Jean-Charles Terrassier, s'utilitza per descriure possibles diferències en el ritme de desenvolupament entre diferents dimensions d'una persona.

Però convé no convertir-lo en un altre estereotip.

Un nen o una nena no té “10 anys intel·lectualment i 6 emocionalment”. Té una única edat, encara que determinades capacitats puguin desenvolupar-se a ritmes diferents.

I la dissincronia tampoc apareix necessàriament de la mateixa manera en totes les persones amb altes capacitats.

Comprendre idees pròpies d'edat superior no obliga a sentir o reaccionar com una persona adulta.

Intensitat emocional tampoc significa tenir un problema

Algunes persones amb altes capacitats poden viure experiències amb molta intensitat: entusiasmar-se profundament, preocupar-se molt per una qüestió, reaccionar davant d'una injustícia o frustrar-se quan alguna cosa no surt com esperaven.

Però sentir intensament no és el mateix que tenir dificultats emocionals.

Una emoció pot ser intensa i estar ben gestionada. De la mateixa manera, una persona que expressa poc les seves emocions també pot estar travessant dificultats que no resulten visibles.

L'important no és quant sembla sentir una persona, sinó com comprèn el que sent, quines eines té per gestionar-lo i fins a quin punt afecta al seu benestar i funcionament quotidià.

Una conducta difícil no s'ha d'explicar automàticament per les altes capacitats

Tampoc convé caure en l'explicació contrària:

"Fa això perquè té altes capacitats intel·lectual."

Un conflicte freqüent, una conducta desafiant, l'ansietat, l'aïllament prolongat o qualsevol altra dificultat s'han d'entendre en el seu context.

Il·lustració de preguntes i diàleg

Pot haver-hi factors familiars, escolars, socials, emocionals, d'aprenentatge o d'un altre tipus que necessitin ser valorats.

Les altes capacitats poden formar part de la situació, però no haurien d'utilitzar-se com a explicació automàtica de qualsevol comportament.

Comprendre sense patologitzar

Reconèixer les necessitats emocionals d'una persona amb altes capacitats no significa assumir que tindrà problemes.

Vol dir permetre-li, com a qualsevol altra persona, desenvolupar autoconeixement, tolerància a la frustració, estratègies de regulació emocional i recursos per afrontar les dificultats.

Des d’ACTEF considerem especialment important evitar els dos extrems: pensar que les altes capacitats protegeixen de qualsevol dificultat emocional o assumir que inevitablement generen problemes.

Idea clau

Les altes capacitats no fan una persona emocionalment més problemàtica. El seu benestar depèn de múltiples factors personals i de l'entorn, i cada persona necessita ser compresa des del seu propi perfil.

10. Mite: Si s'avorreix a classe, la solució és donar-li més feina

Fals: donar més quantitat de feina no garanteix que hi hagi més aprenentatge.

Quan un alumne o una alumna acaba de pressa, es desconnecta o mostra avorriment, una resposta freqüent és donar-li més exercicis. Però si aquestes tasques són del mateix tipus i tenen el mateix nivell de dificultat, l'únic que canvia és la quantitat.

I fer més del mateix no sempre suposa aprendre més.

El problema no sol ser la quantitat

Un alumne o una alumna amb altes capacitats pot necessitar menys repetició per a consolidar determinats continguts. Si ja ha comprès un procediment, afegir deu exercicis similars pot augmentar el temps ocupat, però no necessàriament el repte cognitiu.

Per això, davant l'avorriment convé preguntar-se:

La tasca ja està dominada?
Hi ha prou profunditat?
L'obliga a pensar d'una manera nova?
Té oportunitats per investigar, crear, relacionar idees o resoldre problemes més complexos?

La qüestió no és simplement mantenir l’alumne o l’alumna ocupat, sinó oferir-li oportunitats reals d'aprenentatge.

Més treball pot convertir-se en un càstig per acabar abans

Si cada vegada que un alumne o una alumna acaba aviat rep una altra fitxa, més operacions o més exercicis semblants, pot acabar aprenent una associació poc desitjable:

acabar de pressa vol dir rebre més feina.

Això pot fer fins i tot que redueixi voluntàriament el seu ritme per evitar aquesta conseqüència.

Per això, una idea important és:

Acabar abans no hauria de tenir com a recompensa fer més del mateix.

Què podem oferir en el seu lloc?

La resposta pot passar per augmentar la profunditat, la complexitat o l'autonomia.

En lloc de repetir un procediment que ja domina, podem demanar-li que:

  • trobi diverses solucions possibles;
  • expliqui per què funciona un procediment;
  • compari estratègies;
  • formuli noves preguntes;
  • investigui una qüestió relacionada;
  • apliqui allò après a un problema real;
  • estableixi connexions amb d'altres continguts;
  • dissenyi o creï una resposta pròpia.

Així, l'objectiu deixa de ser fer més i passa a ser pensar més profundament.

Una alternativa: la Programació Multinivell

Una manera de respondre a aquesta diversitat dins de l'aula és la Programació Multinivell, desenvolupada i difosa al nostre entorn per la Dra. Rosabel Rodríguez Rodríguez, juntament amb Rocío Salas i Guillermo Lladó.

La idea és que no tot l’alumnat ha de fer exactament la mateixa tasca, amb el mateix nivell de complexitat i de la mateixa manera per estar treballant un mateix contingut.

Dintre d'una proposta comuna, poden plantejar-se diferents nivells de profunditat, complexitat, autonomia o tipus de repte, de manera que cada alumne pugui participar des d'un punt ajustat a les seves necessitats.

Això permet evitar dues respostes molt freqüents davant d'un alumnat amb altes capacitats:

donar més quantitat de feina o separar-lo contínuament de la resta del grup.

Al seu lloc, es pot mantenir un marc comú d'aprenentatge i oferir diferents possibilitats de participació i repte.

Per exemple, davant d'un mateix problema matemàtic, un alumne o una alumna pot resoldre'l seguint un procediment conegut, un altre comparar diverses estratègies i un altre justificar quina és la més eficient o dissenyar una solució alternativa.

Tots treballen sobre un mateix contingut, però no tots necessiten enfrontar-se exactament al mateix nivell de demanda cognitiva.

Atendre la diversitat no vol dir preparar una classe diferent per a cada alumne, sinó dissenyar propostes prou flexibles perquè tots puguin aprendre i avançar des del seu propi nivell.

Enriquir no és simplement avançar continguts

Tampoc es tracta necessàriament d'avançar pàgines del llibre o començar automàticament continguts de cursos superiors.

L'enriquiment pot realitzar-se sobre el mateix tema que treballa el grup, però oferint un nivell diferent de profunditat, anàlisi, creativitat o resolució de problemes.

D'aquesta manera, l'alumne o l’alumna pot mantenir-se connectat amb l'aula i amb el contingut comú, però treballant amb un nivell de repte més ajustat a les seves necessitats.

L'avorriment també pot tenir altres causes

No tot avorriment a classe s'explica per unes altes capacitats.

Pot aparèixer per falta d'interès, cansament, dificultats atencionals, problemes emocionals, una metodologia poc motivadora o moltes altres raons.

Per això, l'avorriment s'ha d'interpretar en context i no utilitzar-se per si mateix com a indicador d'altes capacitats.

Enriquir no és fer més del mateix: és oferir noves oportunitats per pensar, descobrir i aprendre.

Torna a l’inici

11. Mite: És millor que ajudi els companys que acaben més a poc a poc

Fals. Ajudar a un company pot ser una experiència positiva, però no hauria de convertir-se en la funció habitual de l'alumne o de l'alumna amb altes capacitats intel·lectual.

A moltes aules, quan un alumne o una alumna acaba abans o entén ràpidament una tasca, se li demana que ajudi altres companys.

La intenció sol ser bona: fomentar la cooperació, aprofitar la seva capacitat i mantenir-lo ocupat.

El problema apareix quan aquesta situació deixa de ser puntual i es converteix en una pràctica freqüent.

Ajudar no hauria de substituir el seu propi aprenentatge

Un alumne o una alumna amb altes capacitats també té dret a utilitzar el temps de classe per continuar aprenent, enfrontar-se a nous reptes i desenvolupar les seves pròpies capacitats.

Si cada vegada que acaba abans se li assigna la tasca d'explicar, corregir o acompanyar altres, pot passar que una part important del seu temps escolar es dediqui a continguts que ja domina.

En aquest cas, l'alumne o l'alumna deixa d'avançar per convertir-se, informalment, en una mena d'ajudant de l'aula.

L'alumne o l'alumna amb altes capacitats intel·lectuals també té dret a utilitzar el temps de classe per continuar aprenent.

Saber fer alguna cosa no significa saber ensenyar-ho

Comprendre un contingut ràpidament no implica necessàriament saber explicar-ho bé a una altra persona.

Ensenyar requereix habilitats diferents: entendre on està la dificultat de l'altre, adaptar l'explicació, tenir paciència, triar exemples adequats i comprovar que el company ha comprès.

Per tant, no hauríem d'assumir que un alumne o una alumna, per tenir altes capacitats, ha de desenvolupar espontàniament un paper semblant al del professor.

La cooperació sí que pot ser positiva

Això no vol dir que mai hagi d'ajudar els altres.

La col·laboració entre companys pot ser molt enriquidora quan forma part d'una dinàmica en la qual tots tenen alguna cosa per aportar i tots tenen oportunitats d'aprendre.

En un treball cooperatiu, un alumne o una alumna amb altes capacitats intel·lectuals pot explicar una idea en un moment determinat, igual que un altre company pot aportar creativitat, organització, habilitats manuals, coneixements específics o una perspectiva diferent.

La diferència és que ajudar sigui una possibilitat dins de la cooperació, no una obligació lligada a tenir altes capacitats.

No sempre ha de ser qui dirigeix o resol

Un altre risc apareix quan, dins dels treballs de grup, s'espera que sigui sempre qui:

trobi la solució, expliqui l'exercici, organitzi al grup o assumeixi les parts més difícils.

Això pot limitar l'aprenentatge de la resta del grup, però també el seu.

Si sempre ocupa el paper de qui ja sap, tindrà menys oportunitats per experimentar alguna cosa fonamental:

No saber, escoltar altres estratègies, equivocar-se o aprendre d'una altra persona.

Cooperar no significa que tots hagin de fer exactament el mateix

Aquí torna a ser útil la Programació Multinivell.

Dins d’una mateixa activitat cooperativa, l’alumnat pot compartir un objectiu comú, però assumir tasques amb diferents nivells de complexitat o diferents formes de participació.

Així, l'alumne o l'alumna amb altes capacitats pot formar part del grup sense quedar limitat a repetir continguts que ja domina ni convertir-se en el tutor permanent dels seus companys.

L'objectiu hauria de ser que tots participin, però també que tots aprenguin.

També pot generar una càrrega que no li correspon

Quan aquesta pràctica és freqüent, alguns nens poden sentir que acabar abans té una conseqüència:

S’han de responsabilitzar de l’aprenentatge d'una altra persona.

I aquesta responsabilitat no els correspon.

Poden ser solidaris, cooperar i ajudar, però no haurien de sentir que les seves capacitats impliquen l'obligació permanent de tenir cura del rendiment acadèmic dels altres.

El professorat encara és responsable d'ensenyar

L'ajuda entre iguals pot complementar l'aprenentatge, però no hauria de substituir la intervenció docent.

Un company pot explicar quelcom d'una altra manera o col·laborar en una activitat, però la responsabilitat d'ajustar l'ensenyament a les necessitats de l'alumne correspon al sistema educatiu i als professionals que l'acompanyen.

Cooperar és aprendre junts, no convertir l'alumne o l'alumna que acaba abans en el professor dels seus companys.

12. Mite: Les nenes i els nens amb altes capacitats s'identifiquen per igual

Fals. Les altes capacitats intel·lectuals poden estar presents tant en nenes com en nens, però la identificació no es produeix en les mateixes proporcions.

Les diferències que trobem als registres d'identificació no poden interpretar-se com una diferència equivalent en capacitat intel·lectual entre ambdós sexes.

L'estudi desenvolupat per a ACTEF sobre les diferències d'identificació assenyala precisament que, encara que existeixen importants desigualtats entre nens i nenes identificats, la investigació no mostra diferències significatives entre homes i dones en intel·ligència. Estudi ACTEF Altes Capacitats: Nenes i Dones Visibles

El problema, per tant, no és preguntar-nos per què hi ha menys nenes amb altes capacitats, sinó:

Per què estem identificant a menys nenes?

Les dades mostren una bretxa d'identificació

Les dades analitzades en el projecte d'ACTEF reflecteixen una distribució aproximada del 70 % d'identificacions masculines davant del 30 % femenines en els registres educatius utilitzats en l'estudi. Estudi ACTEF Altes Capacitats: Nenes i Dones Visibles

Aquesta diferència no significa que les altes capacitats siguin fonamentalment masculines.

Vol dir que els procediments pels quals detectem, valorem i identifiquem una persona poden estar deixant fora a una part important de les nenes.

ACTEF va decidir buscar on aparentment no hi havia res a buscar

Aquesta desigualtat va portar a ACTEF a iniciar el projecte "Altes Capacitats: Nenes i Dones Visibles".

En la primera fase es va plantejar una pregunta molt senzilla: si una família tenia un fill home identificat amb altes capacitats, podria haver-hi una germana que també tingués altes capacitats i mai hagués estat identificada?

Es van seleccionar 12 famílies d'ACTEF amb un fill home identificat prèviament i una germana gran que no havia estat identificada.

Es van valorar 14 nenes i joves.

El resultat va ser especialment significatiu:

10 de les 14 van ser identificades amb altes capacitats.

És a dir, el 71,4 % d'aquelles nenes i joves tenia altes capacitats i havia arribat fins aquell moment sense ser identificada ni per l'escola ni per la pròpia família.

El primer estudi d'ACTEF, posteriorment publicat a TALINCREA, va confirmar així que fins i tot dins d'un entorn sensibilitzat amb les altes capacitats existien nenes que havien passat desapercebudes i, per tant, no estaven rebent una resposta associada a les seves necessitats. article revista Talincrea

Per què poden passar més desapercebudes?

No existeix una única causa.

La recerca d'ACTEF analitza la influència que poden tenir els estereotips de gènere, les expectatives socials i determinades formes d'adaptació a l'entorn.

A mesura que creixen, algunes nenes poden aprendre a reduir la visibilitat del que les diferencia: participar menys, no mostrar determinats coneixements, minimitzar els seus resultats o evitar destacar per afavorir la seva integració en el grup.

L'estudi recull precisament la possible influència dels rols i expectatives de gènere en aquesta tendència a ocultar les pròpies capacitats, especialment durant l'adolescència, quan la pertinença al grup adquireix una gran importància.

Però hem d'evitar crear un nou estereotip: no totes les nenes amb altes capacitats s'amaguen, ni tots els nens i les nenes mostren les seves capacitats de forma evident.

El problema és que, si la nostra imatge de les altes capacitats està construïda al voltant de l'alumne o de l'alumna que destaca, pregunta constantment, obté molt bons resultats o fa visible la seva capacitat, podem reconèixer amb major facilitat uns perfils que d'altres.

No podem esperar sempre que elles ens cridin l'atenció

Aquesta va ser una de les conclusions fonamentals del treball d'ACTEF.

Si només valorem als qui destaquen prou com per generar una sospita prèvia, podem continuar reproduint la mateixa desigualtat.

Per això ACTEF va desenvolupar posteriorment el PIPNAC —Protocol d’Identificació Proactiva de Nenes amb Altes Capacitats —, amb l'objectiu de no limitar la identificació a esperar que una nena sigui detectada espontàniament.

El plantejament canvia la pregunta.

En comptes de:

«Aquesta alumna mostra prou signes per pensar en altes capacitats?»

Ens podem preguntar:

"Existeixen circumstàncies que justifiquen que mirem també cap a ella encara que no hagi cridat la nostra atenció?"

La finalitat del projecte ACTEF es va definir precisament en termes d'avançar cap a una identificació més equilibrada entre nens i nenes.

Identificar també és una qüestió d'igualtat d'oportunitats

Una nena que no és identificada no deixa de tenir altes capacitats.

El que pot perdre són oportunitats per comprendre’s, rebre una resposta educativa adequada, accedir a determinats suports o desenvolupar plenament el seu potencial.

Per això, la bretxa d'identificació no és només una qüestió estadística.

És també una qüestió d'equitat.

Que identifiquem més nens que nenes no vol dir que hi hagi més nens amb altes capacitats, però pot significar que encara sabem reconèixer millor unes maneres de mostrar el talent que d’altres.

No reconèixer unes altes capacitats no significa que no existeixin, de vegades vol dir que no hem sabut on o com mirar.

Torna a l’inici

13. Mite: Identificar les altes capacitats és posar una etiqueta

Fals. Identificar les altes capacitats intel·lectual no hauria de servir per encasellar una persona, sinó per comprendre millor com aprèn, quines són les seves fortaleses i quines necessitats pot presentar.

De vegades existeix el temor que fer una valoració pugui “etiquetar” un nen o una nena i condicionar la manera com els altres el veuen. És una preocupació comprensible, però no identificar una necessitat no fa que aquesta necessitat desaparegui.

Un alumne o una alumna pot continuar sentint-se diferent, avorrir-se, trobar dificultats que no entén o no rebre una resposta educativa adequada encara que ningú hagi posat un nom al que passa.

Identificar no és definir una persona

Una identificació d'altes capacitats aporta informació sobre una part del seu funcionament, però no explica qui és en la seva totalitat.

Un nen o una nena no passa a ser "el superdotat" o "la nena d'altes capacitats".

Encara té la seva personalitat, els seus interessos, les seves fortaleses, les seves dificultats, la seva història i les seves circumstàncies.

Per això, el resultat d'una valoració s'hauria d'utilitzar per comprendre i orientar, no per construir expectatives rígides sobre com ha de comportar-se o rendir.

Les altes capacitats intel·lectual formen part d'una persona; no són tota la persona.

La identificació permet conèixer el perfil, no només obtenir una xifra

Com hem explicat en altres mites, identificar unes altes capacitats no consisteix únicament en obtenir un quocient intel·lectual.

En el model utilitzat a Illes Balears s'analitza un perfil d’aptituds, seguint els criteris de Castelló i Batlle recollits en el protocol d'identificació de la UIB. Això permet distingir diferents configuracions de superdotació, talent o precocitat i comprendre millor les característiques de l'alumne o de l'alumna.

Per tant, una bona valoració no hauria de respondre només a la pregunta:

«Té o no té altes capacitats?»

També hauria d'ajudar a comprendre:

On són les seves fortaleses?
Com es distribueixen les seves capacitats?
Què necessita per continuar aprenent?
Hi ha dificultats que també hem de tenir en compte?

Saber-ho pot ajudar a comprendre's

En alguns nens i adolescents, identificar les altes capacitats pot donar sentit a experiències que fins aleshores resultaven difícils d'interpretar.

Comprendre per què aprèn algunes coses de manera diferent, per què determinats interessos són especialment intensos o per què en alguns contextos sent que no encaixa pot afavorir l'autoconeixement.

L'objectiu no és dir-li:

Ets diferent perquè ets més intel·ligent.

Sinó ajudar-lo a comprendre:

"Aquesta és una part de com funciones. Tens fortaleses, també coses a aprendre, i altres persones funcionen de maneres diferents."

Una identificació ben acompanyada pot ajudar a integrar aquesta diferència dins d'una identitat molt més àmplia.

El veritable problema pot ser no identificar

El treball d'ACTEF amb Nenes i Dones Visibles mostra de manera molt clara què pot passar quan les capacitats existeixen però no es reconeixen.

En la primera fase de l'estudi, es van avaluar 14 nenes i joves que tenien un germà prèviament identificat i que havien passat desapercebudes, deu d'elles, el 71,4 %, van ser posteriorment identificades amb altes capacitats, tot i que fins llavors no havien estat reconegudes ni per l'escola ni per la pròpia família.

En aquests casos, evitar una suposada “etiqueta” no havia eliminat les altes capacitats, simplement havia impedit reconèixer-les i atendre-les.

Aquesta realitat va ser precisament una de les raons que van portar a ACTEF a desenvolupar el PIPNAC, Protocol d'Identificació Proactiva de Nenes amb Altes Capacitats.

Identificar no és posar una etiqueta. És disposar d'informació per comprendre millor una persona i poder respondre a les seves necessitats.

Identificar ha de tenir una finalitat

També convé fer una precisió: una identificació per si sola no resol res.

Té sentit quan la informació obtinguda serveix per orientar decisions, comprendre necessitats, afavorir l'autoconeixement i, quan sigui necessari, adaptar la resposta educativa o proporcionar acompanyament.

Una valoració que només acaba amb un informe desat en un calaix perd gran part de la seva utilitat.

Identificar hauria de ser el començament d'una pregunta:

"Ara que coneixem millor aquest perfil, què necessita aquesta persona?"

L'etiqueta apareix quan deixem de veure la persona

El problema no està necessàriament en disposar d'una identificació, sinó en com la utilitzem.

Es converteix en una etiqueta quan comencem a interpretar-ho tot a través d'ella:

"Fa això perquè és d'altes capacitats."
"Com que té altes capacitats hauria de poder fer-ho."
"Tots els nens i les nenes amb altes capacitats són així."

Això sí que seria reduir una persona a una categoria.

Una bona identificació hauria de fer justament el contrari: permetre'ns comprendre millor la seva singularitat.

No identificar no evita cap etiqueta; pot impedir que una persona comprengui per què algunes de les seves experiències són diferents i que rebi la resposta que necessita.

14. Mite: Atendre l'alumnat amb altes capacitats intel·lectual és elitista

Fals. Atendre l'alumne amb altes capacitats no és donar privilegis, sinó respondre a una necessitat educativa.

De vegades s'interpreta que oferir mesures específiques a un alumne o una alumna amb altes capacitats intel·lectuals suposa afavorir-lo davant dels seus companys.

Però equitat no significa que tots rebin exactament el mateix.

Vol dir que cada alumne pugui rebre la resposta que necessita per aprendre i desenvolupar-se.

Igualtat no és fer el mateix per a tots

En una aula no tots els alumnes parteixen del mateix punt, aprenen al mateix ritme ni necessiten exactament els mateixos ajuts.

Alguns necessiten més suport per accedir a determinats aprenentatges. Altres poden necessitar més profunditat, major complexitat, enriquiment o un nivell de repte diferent.

Respondre a aquestes diferències no és una forma de privilegi.

És precisament una de les bases d'una educació inclusiva.

Incloure no vol dir donar a tothom el mateix, sinó procurar que tothom tingui oportunitats reals d'aprendre.

També tenen dret a continuar aprenent

Un alumne o una alumna amb altes capacitats pot obtenir bons resultats i, tot i així, no estar rebent una resposta adequada.

Si durant gran part de la seva jornada escolar treballa continguts que ja domina, repeteix tasques que no li suposen repte o roman esperant que la resta acabi, estar present a l'aula no significa necessàriament estar aprenent.

Atendre les seves necessitats no consisteix a situar-lo per sobre de ningú.

Consisteix en reconèixer que també té dret a progressar.

La resposta educativa no s'ha de basar en premis

L'enriquiment, l'aprofundiment, la flexibilització o la programació multinivell no haurien d'entendre's com a recompenses per ser més intel·ligent.

Són eines educatives que permeten ajustar l'aprenentatge a les necessitats de l'alumne.

De la mateixa manera que no consideraríem elitista adaptar una activitat per a un alumne o una alumna que necessita més suport, tampoc hauria de considerar-se elitista adaptar el nivell de repte quan un alumne o una alumna necessita avançar més.

No atendre també genera desigualtat

A més, hi ha una qüestió important: no totes les famílies poden compensar fora de l'escola allò que l'escola no ofereix.

Quan la resposta educativa depèn d'acadèmies, classes particulars, programes privats, activitats especialitzades o recursos familiars, les oportunitats comencen a dependre molt més de la situació econòmica i social de cada llar.

Per això, una resposta adequada dins del sistema educatiu pot ser també una qüestió d'igualtat d'oportunitats.

Atendre l'alumne amb altes capacitats no significa oferir-li més drets que als altres, sinó garantir que també pugui exercir el seu dret a aprendre.

Atendre les altes capacitats no significa oblidar la resta

L'atenció a l'alumne amb altes capacitats no hauria de plantejar-se com una competició pels recursos.

Moltes estratègies útils per a aquest alumnat -propostes obertes, diferents nivells de repte, projectes, autonomia, aprofundiment o programació multinivell- poden millorar la resposta educativa per a tot el grup.

La Programació Multinivell, per exemple, parteix precisament de dissenyar un marc comú d'aprenentatge en el qual puguin coexistir diferents nivells de complexitat i participació.

Així, atendre la diversitat no significa separar permanentment uns alumnes d'altres, sinó crear condicions perquè tots puguin progressar.

Les altes capacitats també formen part de la diversitat

La inclusió no hauria de mirar només cap als qui troben dificultats per assolir determinats aprenentatges.

També ha de contemplar els qui necessiten anar més enllà perquè l'escola continuï sent un espai d'aprenentatge real.

Les altes capacitats formen part de la diversitat humana i educativa.

Per tant, reconèixer-les i atendre-les no és elitisme.

És inclusió.

L'equitat educativa no consisteix en el fet que tots facin el mateix, sinó que ningú hagi de deixar d'aprendre perquè les seves necessitats són diferents.

Torna a l’inici

Referències i lectures recomanades

Per aprofundir en alguns dels mites, estereotips i creences que encara envolten les altes capacitats intel·lectuals, recomanem les següents publicacions i recursos:

  • Ribas-Leier, E., Pedroso-Martín, S., Vilalta-Clemente, N. y Marquès-Moral, E. (2022). Identificación de hermanas (niñas y jóvenes) de alta capacidad intelectual en familias de ACTEF (Associació d’Altes Capacitats i Talents d’Eivissa i Formentera) con un hijo varón previamente identificado. TALINCREA, 9(1), 3-16.
    Recerca desenvolupada per ACTEF sobre la infradetecció de nenes i joves amb altes capacitats. L'estudi mostra que fins i tot en famílies sensibilitzades, que ja compten amb un fill identificat, poden existir nenes i joves les altes capacitats de les quals no han estat detectades. Aquesta investigació constitueix una de les bases del treball posterior d'ACTEF per millorar la identificació del talent femení i desenvolupar estratègies d'identificació proactiva.
  • Consultar l'article científic d'ACTEF publicat a TALINCREA
  • Pérez Tejera, J., Borges del Rosal, Á. y Rodríguez-Naveiras, E. (2017). Conocimientos y mitos sobre altas capacidades.
    Universitat de La Laguna. És una referència especialment adequada per a aquest article perquè analitza directament com persisteixen determinades creences errònies sobre les altes capacitats i com poden afectar la seva percepció, identificació i intervenció educativa. Portal Ciencia
  • Chiva Sanchís, I., Moral Mora, A. M. y Ramos Santana, G. (2025). Persistencia de los mitos entre el profesorado sobre el alumnado de altas capacidades: una revisión sistemática. REICE.
    Una revisió recent centrada específicament en els mites que continuen presents entre el professorat i en com aquestes creences poden influir en la detecció, identificació i resposta educativa de l'alumne amb altes capacitats. Producción Científica
  • Rodríguez Rodríguez, R., Rabassa, G., Salas, R. y Pardo, A. (2015). Protocolo de identificación y evaluación del alumnado de altas capacidades intelectuales en centros escolares. Universitat de les Illes Balears / Institut de Recerca i Innovació Educativa.
    Per a ACTEF és una referència fonamental, perquè a més de ser una investigació desenvolupada a Balears, explica que la identificació de les altes capacitats s'ha de realitzar mitjançant un procés sistemàtic i ampli, evitant reduir-la a una única mida o característica. IB Digital
  • Artiles Hernández, C., Álvarez Mejías, J. y Jiménez González, J. E. (coords.) (2002). Orientaciones para conocer y atender al alumnado con Altas Capacidades. Guía para las familias. Gobierno de Canarias / Universidad de La Laguna.
    Encara que és una publicació anterior, continua sent una referència espanyola molt útil per a famílies i permet desmuntar idees com que aquest alumnat “pot aprendre sol”, “no necessita ajuda” o necessàriament presenta una maduresa superior. Gobierno de Canarias
  • Universitat Oberta de Catalunya (2021). Diez mitos y verdades sobre los niños y las niñas con altas capacidades.
    És una lectura divulgativa i molt accessible per a famílies i professorat. Tracta directament mites relacionats amb l'avorriment escolar, la socialització, el rendiment i altres característiques atribuïdes habitualment a les altes capacitats.

Contingut propi d’ACTEF, elaborat amb el suport d’eines d’intel·ligència artificial i amb revisió final de l’equip.

Feu un comentari

Información básica sobre protección de datos Ver más

  • Responsable: ACTEF.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a 1&1 que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.

Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Privacidad